Dipòsit de les Altures
| (extret del llibre "El Carmel ignorat. Història d'un barri impossible" a càrrec de Lluís M. Bou Roura i Eva Gimeno Cases (amb la col·laboració de Virgínia Roy, Teresa Reñé i Pere Ros). Pàg. 46-49. Agència de promoció del Carmel i entorns, SA Ajuntament de Barcelona Barcelona, 2007 |
|
Un dels elements destacats del paisatge del turó de la Rovira és l’estructura circular situada al cim de la muntanya. Es tracta d’un dipòsit que la companyia Aigües de Barcelona construí, a partir de 1963, per tal de proveir d’aigua les zones altes del Carmel, del turó de la Rovira i de la Creueta del Coll. No és aquest l’únic dipòsit que dita companyia té al Carmel; de fet es tracta de la quarta materialització d’un seguit de projectes, separats temporalment prop de cent quaranta anys.
Tot s’inicià a mitjan segle XIX, quan resoldre les necessitats d’abastament d’aigües a Barcelona era cada cop més problemàtic. Un cop aprovat l’eixample Cerdà (1859) i preveient el creixement de la ciutat, es fundà a la ciutat belga de Lieja la “Compagnie des Eaux de Barcelone” (1867), societat anònima que comptava inicialment amb capital francès i belga, amb l’objectiu de portar a Barcelona les aigües subterrànies de la conca de la riera de Dosrius, distribuir-la i explotar-ne el recursos. En aquesta població –situada a la comarca del Maresme, entre Llinars del Vallès i Mataró- hi conflueixen les rieres del Far i de Canyamars formant la de Dosrius, capçalera de la Riera d’Argentona. Aquesta zona estava ocupada antigament per aiguamolls i es coneixia amb el nom d’estany de Dosrius. El projecte de portada d’aigües des de Dosrius va obtenir la declaració d’utilitat pública (12-12-1868), la qual cosa facilità els processos d’expropiació de més de tres-centes propietats situades en els llocs de pas del projecte. Tot seguit es van iniciar les obres que es perllongarien prop de dos anys. Els treballs van consistir en la dessecació de l’estany de Dosrius per a la captació d’aigües, la canalització de prop de cinquanta-dos quilòmetres de canonades (amb viaductes, sifons, túnels, etc.) i en la construcció de dos dipòsits contigus d’una capacitat de 16.000 m3 d’aigua, situats –llavors- en el terme municipal de Sant Martí de Provençals i a 93 metres d’alçada. Des d’aquests dipòsits es distribuiria l’aigua, mitjançant canonades de ferro, cap a Gràcia, Sant Gervasi i l’Eixample de Barcelona. Actualment estan en ús i enclavats en els jardins de l’actual parc de les Aigües, a tocar de la part més occidental de l’edifici de la seu del districte d’Horta-Guinardó.
Només per a la construcció dels dipòsits es varen expropiar 53.452,79 m2 provinents de diverses finques establertes feia anys a la zona. Una d’elles era la de Can Baró, on hi havia un forn de calç que va desaparèixer en iniciar-se les obres dels dipòsits. El 17 de novembre de 1869, els propietaris de Can Baró, els germans Joaquín i Luisa de las Llanas y López de la Huerta, signaven l’escriptura d’expropiació dels terrenys davant del notari de Madrid Miguel Díaz Arévalo (AGBAR, fons històric documental) i s’inicià la construcció dels dipòsits amb la subsegüent explotació de la xarxa de distribució d’aigües.
El 20 de gener de 1882, la companyia belga promotora de la portada d’aigües de Dosrius va ser absorbida per una societat anònima parisenca de recent creació, la “Société Générale des Eaux de Barcelone”, de capital francès i domiciliada al carrer Gaummont de París. Amb una aportació inicial de prop de 15.000.000 de francs, endegà tot un seguit de nous projectes expansius i de millora d’instal·lacions a l’àrea de Barcelona, després d’haver legalitzat i regularitzat les prescripcions fiscals que li exigia l’Estat espanyol per tal d’operar al país.
Per reforçar i expandir la xarxa de distribució d’aigües a altres sectors de la ciutat de Barcelona, la nova empresa projectà construir diversos dipòsits situats a major alçada, distribució d’altures, a fi i efecte d’aconseguir més pressió a les canonades i abastar més territori. Un dels llocs triats per la companyia d’aigües per construir un dipòsit d’altures va er el vessant meridional del turó de la Rovira, a un pas en línia recta dels dipòsits de Dosrius i a 200 metres d’alçada sobre el nivell del mar. El 3 de setembre de 1886 se signava l’escriptura d’establiment del dipòsit de les Altures davant del notari de Barcelona Lluís Gonzaga Soler i Plà, entre Nicolás Recúlez Chevalier –enginyer i apoderat de la societat d’aigües- i el propietari dels terrenys, Joaquin de las Llanas y López de la Huerta. Aquest establiment de terrenys suposava una nova segregació de l’antic mas de Can Baró. El dipòsit de les Altures es projectà per a una capacitat de 1.000 m3, rectangular i fet d’obra de maó i paredat comú, comptava amb una estació elevadora d’aigua –que funcionava amb màquines de vapor- situada als dipòsits inferiors; és a dir, a l’actual parc de les Aigües, darrera mateix de l’edifici de la seu del districte on temps enrere hi havia un forn de calç.
Per aquelles dates, l’actual carrer de Pasteur i el de Mühlberg no estaven projectats i només eren simples senderes, per la qual cosa la companyia d’aigües, segons els projecte, assumiria també la construcció d’un vial que, fent ziga-zaga, enllaçava amb el camí de carro de la carretera del Carmel. Les canonades d’elevació que procedien dels dipòsits inferiors passaven en línia recta fins al dipòsit de les Altures, pel costat mateix de l’antiga masia de can Baró, fregant el mur perimetral més oriental i travessant un pati que hi havia. La consulta del projecte inicial ha permès esbrinar certs aspectes curiosos de l’obra. Per exemple, en previsió de futures ampliacions de les pedreres de Can Baró situades pràcticament a tocar, la companyia també va adquirir els drets de pas dins d’un perímetre de tres metres, aproximadament, pel voltant del dipòsit, a més d’una porció de terreny per on passaven les canonades en línia recta fins a Can Baró. La llegenda d’aquest plànol es prou explícita respecte la grafia de l’àmbit: “zona que deberá respetar la expropiación de las canteras vecinas abiertas o por abrir”. El traçat i l’amplada de l’actual passatge del Dipòsit, que comunica el carrer de Josep Serrano i el de Pasteur, respon exactament al dret de pas que es reservà la Societat d’Aigües de Barcelona, en un clar exemple d’una actuació urbanística adaptada a contingents històrics.
El dipòsit es construí en una cota de 200 metres d’alçada, amb voltes d’obra que suporten una capa de terra que li serveis d’aïllant i evita les influències que sobre l’aigua tenen les variacions atmosfèriques. Disposa a més d’una xemeneia de ventilació per permetre l’entrada i sortida de l’aire, depenent de les oscil·lacions dels nivells de l’aigua. L’estació elevadora està situada als dipòsits inferiors, al parc de les Aigües, on inicialment hi havia instal·lades unes màquines de vapor que podien elevar 2.700 m3 d’aigua diaris a dos-cents metres d’alçada. Avui dia s’han substituït les màquines de vapor per modernes instal·lacions elèctriques.
Tot aquest volum de maquinària i el manteniment de les canalitzacions era controlar per personal de la companyia, per la qual cosa i segons informacions recollides que no s’han pogut contrastar, es construí una casa per a l’enginyer en cap del complex. Aquesta casa, amb plànols signats pel mestre d’obres Enric Figueres l’any 1890, no és altre que l’actual edifici de la seu del districte d’Horta-Guinardó. D’estil arabitzant, potser també s’utilitza com a residència de l’enginyer i apoderat de la companyia, Nicolás Recúlez Chevalier, o també per a les recepcions i altres actes oficials de la Societat General d’Aigües de Barcelona. Malgrat tot, la casa sempre s’ha conegut com a Casa de les Altures, en una clara referència al nom original de la xarxa anomenada de distribució d’altures.
* * *
L'any 1919, diversos inversors catalans van comprar la societat d'aigües de capital francès per fundar la "Sociedad General de Aguas de Barcelona".
* * *
Amb l’augment d’habitatges augmentà també la demanda de serveis, en aquest cas d’aigua. A finals de la dècada de 1950 la demanda diària d’aigua corresponent a la zona del Carmel superava els 10.000 metres cúbics.
Donat que el dipòsit de les Altures –construït entre els carrers de Pasteur i de Mühlberg a partir de 1886- té una capacitat de només 1.000 metres cúbics i l’aigua subministrada a la zona del Carmel provenia del sector de Sant Pere Màrtir, la Sociedad General de Aguas de Barcelona, SA decidí ampliar el dipòsit de les Altures amb la construcció d’una nova estructura al costat mateix de l’existent, en uns terrenys que la societat havia adquirit ja als anys 1920.
La llicència d’obres se sol·licità el 23 de març de 1959 i es varen iniciar les obres de construcció del nou dipòsit per a una capacitat de 3.000 metres cúbics. Molt semblant a l’anterior però no es construí amb maó, sinó amb formigó armat. La recepció definitiva de l’obra va tenir lloc el 15 de juny de 1961.
Dos anys després el subministrament d’aigua tornava a estar per sota de la demanda que a inicis de la dècada dels seixanta superava àmpliament els 14.000 metres cúbics d’aigua al dia, per la qual cosa es projectà construir un nou dipòsit circular de formigó al cim del turó de la Rovira , just al costat de la zona de barraques coneguda com Los Cañones.
Amb aquest nou dipòsit s’ampliava l’abast territorial del servei, i tal com es llegeix a l’encapçalament del projecte del juny de 1963: Proyecto de sobreelevación para la alimentación de la zona del Monte Carmelo, Turó de la Rubira y Creueta del Coll.
Cal fer notar que la construcció dels dos nous dipòsits es va fer en una zona afectada pel Pla Comarcal de 1953 i és probable que s’accelerés la construcció del darrer dipòsit, situat al cim, per tal d’avançar-se al pla parcial dels Tres Turons que s’estava estudiant en aquells moments. El dipòsit circular entrava en funcionament l’any 1966 gràcies a la construcció d’una estació elèctrica elevadora situada al carrer de Pasteur, mentre que el Pla Parcial dels Tres Turons s’aprovava l’any 1967.
* * *
 |
| http://www.ub.edu/geocrit/b3w-887/b3w-887-3.htm |
