Pedreres

L'explotació de la pedrera

En el document de concòrdia entre el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, amb el Sr. Ramon-Fèlix d'Ivorra Salvà, Babau, de Vilallonga, Ança, Bellera, i Vila, signat a Barcelona el 1712, es fa una descripció de la finca de Can Baró i ja llavors es cita que tenen i exploten una pedrera de la qual hi extreuen jasp. El que no diu el document és el tipus d'explotació ni la extensió.



(extret del llibre "El Carmel ignorat. Història d'un barri impossible" a càrrec de Lluís M. Bou Roura i Eva Gimeno Cases (amb la col·laboració de Virgínia Roy, Teresa Reñé i Pere Ros). Pàg. 90-94.
Agència de promoció del Carmel i entorns, SA 
Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2007
Les notícies històriques referents a l'explotació de les pedreres de Can Baró vénen de lluny i estan associades al negoci de la calç que es produïa en els forns propers. A inicis del segle XX i amb l'aparició del ciment artificial, les extraccions van anar minvant paulatinament fins reservar-se l'ús de la pedra extreta de Can Baró (i altres) gairebé exclusivament a l'obtenció d'àrids per a la construcció. Es pot dir que a mitjans de la dècada dels anys 1910, les pedreres de Can Baró ja estaven, sinó pràcticament tancades, sí treballant a un rendiment tant baix que no resultava rendible la seva explotació. Amb l'annexió d'Horta a Barcelona (1904) i l'aprovació del Pla d'urbanització general (1917), s'inicià un fort procés constructiu paral·lel a l'especulatiu. Tal i com ja s'ha comentat, la titularitat de tots els terrenys de Can Baró, des de l'actual plaça de la Font Castellana fins al cim del turó de la Rovira, van anar a parar a mans d'Anselm de Riu, que urbanitzà la zona, venent a terminis les parcel·les resultants. Els terrenys de les pedreres de Can Baró i dels voltants, els va comprar un comerciant particular que, veient el procés constructiu endegat, les tornà a posar en marxa, aquest cop amb el propòsit d'obtenir material per a la construcció; és a dir, pedra per als murs i àrids de divers calibre. A inicis de la dècada de 1920 tornaven a funcionar a ple rendiment i el límit nord de les pedreres se situava per sota de l'actual traçat del carrer de Pasteur que enllaçaria, segons el pla d'urbanització aprovat, amb el parc del Guinardó, talment com una via de comunicació amb el Park Güell, per damunt de la zona d'extracció. Les antigues pedreres de la zona més occidental de Can Baró, és a dir, les situades per sota mateix de la corba de la Pera de la carretera del Carmel i que arribaven fins a l'actual plaça de Sanllehy, es van aturar definitivament perquè la majoria dels terrenys havien estat adquirits per la Cooperativa de Periodistes per a la Construcció de Cases Barates, però no els més orientals, és a dir, els que avui dia ocupen l'espai delimitat, aproximadament pels actuals carrers de Francesc Alegre, avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i Gènova, on hi havia –també gairebé aturades- les pedreres conegudes com a Casa Vélez. A inicis de la dècada dels anys 1920 es va constituir l'empresa Abril SL que va obtenir del Govern Civil la concessió oportuna d'explotació del conjunt de pedreres de la zona; a partir d'aquell moment s'inicià un fort procés transformador del territori.

Si bé durant uns primers moments les extraccions es feien dins la legalitat, el procés d'arrabassament territorial s'anà agreujant ràpidament. Les primeres denúncies daten de l'any 1920 i fan referència als mètodes emprats (barrinades incontrolades) que a més de malmetre el territori provocaven danys a les propietats construïdes o en procés de construcció.

El setembre de 1929 i en una reunió de la junta directiva de l'Agrupació de Propietaris del Carmel, s'acordà constituir una delegació per tal d'iniciar el contacte i mantenir converses amb la Direcció General de Mines per tal d'obtenir informació de primera mà de la situació de les pedreres.

L'any 1924 es va crear la Asociación de propietarios y vecinos de Can Baró. Malgrat que bàsicament defensaven el mateix [delimitació dels perímetres de les canteres, control dels explosius usats...] que els veïns del Carmel, les relacions formals entre ambdues associacions de propietaris no eren les millors.

Per tal d'apaivagar els ànims cada cop més exacerbats, amb l'agreujant que les explotacions continuaven funcionant, per primer cop es presentà una sol·licitud conjunta de tancament, dirigida a l'alcalde president de l'Ajuntament de Barcelona l'11 de maig de 1931, signada pels màxims responsables d'ambdues entitats: Josep Massanés i Mas, president del Carmel, i Cirilo Álvaro Alepuz, president de Can Baró. Aquesta sol·licitud va provocar la redacció d'un informe de 28 de maig de 1931. En aquest informe es confirma que les pedreres de Casa Vélez pertanyien a Vicens Costa, N. Cortés i N. Sagués i les pedreres de Can Baró pertanyien a Miquel Coll, N. Blanch i a la societat Abril SL. Vicenç Martorell, el signant d'aquest informe, analitza l'estat de les pedreres i diu que no es té notícia d'haver-se assenyalat mai cap límit d'explotació, que se segueix treballant en els cims malgrat la prohibició de fer-ho, es fan explotar barrinades a major profunditat que la permesa i que les càrregues també són superiors a les autoritzades. L'abast de la destrucció era molt superior a l'autoritzada.

La única pedrera que s’aconseguí aturar va ser una de les moltes existents a la zona de Casa Vélez.

El 6 de desembre de 1939, el negociant Enric Vila Nogareda iniciava el procés de compra de tots els terrenys possibles a la zona de Can Baró –incloses les pedreres- i del Carmel, la titularitat dels quals pertanyia a la vídua d'Anselm de Riu, Mercè Nuhet Doctor. Aquest negociant va crear l'empresa “Piedras y derivados, SA” tot just acabada la Guerra Civil, monopolitzant les pedreres de Casa Vélez, Can Baró i del Coll.

L'any 1947 el volum de vendes de les pedreres de Can Baró va ser de 19.146,5 metres cúbics de pedra i 930.935 pessetes de facturació, amb uns guanys nets de 178.549 pessetes.

El volum d'extracció anava baixant paulatinament. El 1952 els beneficis van ser de 31.473 pessetes i ja el 1953 totes les instal·lacions de Can Baró es valoraven en 43.513 pessetes i la maquinària en 256.507 pessetes.

És cert que a les pedreres de Can Baró ja només s'extreia pedra per esmicolar i produir àrids. No se sap exactament quan es van tancar les pedreres però hi ha notícies que l'any 1966 encara hi havia grava per vendre.